El tacticisme de CDC vs la coherència de les CUP

http://elecciones.elperiodico.com/resultados/autonomicas/2015/catalunya/?_ga=1.90378394.1893199323.1400843762
http://elecciones.elperiodico.com/resultados/autonomicas/2015/catalunya/?_ga=1.90378394.1893199323.1400843762

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

Què podrà més: la coherència de les CUP o les pressions de CDC per què Artur Mas lideri el procés que ha de portar a la independència de Catalunya? Aquesta nit en què l’independentisme ha assolit una victòria inapel·lable, l’únic dubte (i quin tros de dubte) és saber si Junts pel sí (CDC + ERC) aconseguirà formar govern d’acord amb el full de ruta amb què es presentava a les eleccions, és a dir, amb en Mas al capdavant.

El cap de llista de les CUP, Antonio Baños, ha afirmat sense embuts que no l’investiran president. Junts pel sí, que ha obtingut 62 escons, queda a sis de la majoria absoluta, que assoliria amb escreix sumant-hi els deu diputats de la formació d’esquerres radical i anticapitalista. En qualsevol cas, necessiten almenys el suport d’un diputat per investir-lo en una segona votació al Parlament.

És a dir, l’independentisme té la majoria d’escons necessària per iniciar el camí cap a la declaració unilateral de l’Estat Català, però l’obstacle del candidat a la presidència podria paralitzar el procés.

Artur Mas és tot un expert en supervivència. Quan semblava que Convergència perdia suports a tota màquina en benefici d’Esquerra, va aconseguir que els republicans acceptessin una llista conjunta liderada per ell (des del quart lloc) com a condició indispensable per convocar les eleccions anticipades que havien d’esdevenir el plebiscit que l’Estat Espanyol no havia permès dur a terme en forma de referèndum. Les CUP, a les antípodes de la dreta catalana, van renunciar a formar-hi part. Seguir leyendo “El tacticisme de CDC vs la coherència de les CUP”

Fer la revolució de bracet del poder / Hacer la revolución de la mano del poder

Artur Mas independentista

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

No sóc independentista, ni nacionalista. No tinc sentiments patriòtics. No els tinc respecte a Catalunya, però tampoc cap a Espanya. No sóc patriota, no entenc que hi hagi tanta gent que s’emociona amb un tros de tela de colors i un himne. No sento més estima per un català o un espanyol pel simple fet de ser-ho que la que pugui sentir per qualsevol persona del lloc més recòndit del món. Em posa malalt sentir coses com “primer els d’aquí” com a justificació a per què no hauríem de ser solidaris amb, per exemple, les persones que fugen de les guerres o la pobresa.

Sempre he pensat que l’origen de tots els mals que pateix (i provoca) l’ésser humà és el comportament aldeà. Ens comportem com a aldeans, com a subjectes individuals agrupats en petites comunitats desconnectades de la resta, no com a espècie. No vull dir amb això que les particularitats, els fets diferencials, els trets culturals, siguin dolents. Ni molt menys. El problema és quan percebem els trets culturals del altres com a amenaces, quan ens entestem a considerar allò nostre com a millor que la resta i ho justifiquem amb el menyspreu, la desqualificació i, fins i tot, la imposició. D’exemples n’hi ha milers al llarg de la història.

Suposo que és una qüestió genètica: els humans necessitem sentir-nos part d’alguna cosa que es contraposi a altres coses. El sentiment de pertinença deu omplir un buit que d’altra manera ens costaria massa d’alimentar.

Tinc amics independentistes, molts dels quals ho són ara però ni s’ho plantejaven fa només cinc o sis anys. Ja he escrit sobre el tema i crec que les raons d’aquest procés són òbvies: les polítiques de menyspreu cap a Catalunya que s’han dut a terme des del govern central, per part del PE (anteriorment PSOE) i, sobretot, el PP, la principal i més efectiva fàbrica d’independentistes del món. Seguir leyendo “Fer la revolució de bracet del poder / Hacer la revolución de la mano del poder”

La gran estafa

consulta

(La versión en castellano está después de la catalana)

Jo volia votar. Defenso el dret a decidir dels catalans, com defenso el dret a decidir de tota persona respecte a qualsevol aspecte que influeixi sobre la seva vida. És a dir, defenso el dret a decidir referit a la identitat nacional, però també respecte a les retallades socials, el rescat del sistema financer, el pagament del deute públic, la privatització dels serveis públics i qualsevol altra decisió rellevant. Per deixar-ho clar, de totes les qüestions sobre les que una persona hauria de poder opinar en democràcia, les identitàries són les que menys m’interessen.

És evident que hi ha una majoria de catalans que vol decidir sobre la relació que aquest país ha de tenir amb l’Estat. I malgrat sigui una opinió a contracorrent, encara crec que l’independentisme no és l’opció majoritària. És de sentit comú (del que estan mancats per complet els qui governen a Espanya) arribar a la conclusió que per determinar què pensa la ciutadania el més útil seria fer un referèndum o una consulta. Jo la volia aquesta consulta, i hi hauria votat. Ja ho he escrit altres vegades. Hauria votat sí a un Estat propi i no a la independència. Opino que l’Estat ha de ser un ens el menys centralitzat possible i que les nacions, com Catalunya, necessiten més autonomia per tenir una relació honesta, en igualtat de condicions, amb l’Estat. Seguir leyendo “La gran estafa”

Jo vull votar, però puc esperar / Quiero votar, pero puedo esperar

forges

(La versión en castellano está a continuación de la catalana)

La gestió del conflicte català per part de les institucions de l’Estat no podria ser més lamentable. Fa temps que dic (i molta altra gent) que la principal màquina de fabricació d’independentistes és el PP, el Tribunal Constitucional i tota la caspa reaccionària espanyola, inclòs, evidentment, bona part del PSOE, la que té via lliure als mitjans de comunicació de les grans corporacions mediàtiques.

No em posaré ara a buscar les arrels del problema. Tothom les coneix. Cada negativa a escoltar, cada “no”, cada “la Constitució no ho permet”, cada “en un Estat de dret s’han de complir les lleis” l’únic que ha aconseguit és fer la bola més gran, fins que hem arribat al moment en què no hi ha sortida possible: el govern espanyol no cedirà ara que s’ha suspès la consulta i el govern català no té opció de fer-se enrere en el desafiament a l’immobilisme espanyol. Seguir leyendo “Jo vull votar, però puc esperar / Quiero votar, pero puedo esperar”

Razones para no bajarme del barco España

Concert per la llibertat
Mosaico independentista en el ‘Concert per la llibertat’ – ara.cat

Sabéis que en Catalunya existe un encendido debate sobre el derecho a decidir, que viene a ser el eufemismo que se utiliza para referirse a la convocatoria de un referéndum por la independencia. Estoy completamente a favor de que se permita dicho referéndum.

Una democracia es algo más que votar cada cuatro años a nuestros representantes políticos, dándoles vía libre para que se fundan los recursos públicos como mejor les apetezca. En una democracia la ciudadanía debería tener voz y voto para decidir sobre las cuestiones que le afectan directamente, y más cuando los gobernantes toman decisiones que en ningún momento plantearon en su programa electoral, pero esa es otra cuestión que ya he abordado en otros artículos (y que volveré a abordar, desde luego), y que se escapa del propósito de esta reflexión. Seguir leyendo “Razones para no bajarme del barco España”

Cuando se acaba ‘el amor’

“Fue bonito mientras duró”. Las palabras de Guillermo Fernández Vara, líder extremeño del PSOE, resumen el pensamiento de buena parte de las guerra_fernandez‘vacas sagradas’ del partido socialista respecto a su relación con el PSC. En los últimos días, desde que a Pere Navarro se le ocurriera pedir la abdicación del rey pocos minutos antes de la intervención de Alfredo Pérez Rubalcaba en el debate del estado de la nación, pesos pesados como Alfonso Guerra no han ocultado su escaso aprecio hacia los ‘hermanos’ catalanes. “No me siento en absoluto representado ni en esto ni en nada por el señor Navarro”, dijo entonces el histórico número 2 del felipismo. Cuando ayer los diputados del PSC decidieron votar a favor de la resolución que presentaron CiU e ICV-EUiA para pedir el inicio de un proceso que culmine con una consulta vinculante en Catalunya sobre el derecho a decidir, el propio Guerra, con el apoyo de otros miembros relevantes del PSOE, puso abiertamente sobre la mesa la ruptura de una relación que dura 35 años. Seguir leyendo “Cuando se acaba ‘el amor’”

La pell fina

candela-peñaDiumenge passat es va celebrar la gala del cinema català, en què Candela Peña va rebre el premi Gaudí a la millor actriu secundària per la seva interpretació a ‘Una pistola en cada mano’. Fins aquí tot normal. Doncs bé, la Candela, nascuda a Gavà, va fer el seu discurs en castellà i això es veu que ha indignat a molta gent. Fins i tot l’han criticada per una suposada burla a la nostra llengua. Diuen que al final de la seva intervenció va pronunciar la paraula ‘català’ exagerant la ‘ele’. Seguir leyendo “La pell fina”

Catalunya: corrupta però, ep!, sobirana

forgesPretòria, Mercuri, el cas Palau, el cas Pallerols, el de les ITV, els escàndols a la sanitat catalana i el desviament de diners recaptats per La Marató de TV3 que denuncia la revista ‘Cafè amb llet’, silenciats pels mitjans oficialistes i oficials… Aquests són només alguns dels casos de corrupció que hem de suportar els catalans i catalanes, la gent honesta, treballadora, patidora de mena, la gent a la qual els (presumptes, sempre presumptes, és clar) protagonistes d’aquests “incidents” ens demanen esforços i comprensió per superar la crisi. I només em centro en els “incidents” que passen a Catalunya, perquè si ens posem a mirar els de la resta d’Espanya directament és per tallar-se les venes. Seguir leyendo “Catalunya: corrupta però, ep!, sobirana”