Ciutadà del món

Valle de Pineta
La Vall de Pineta, a Osca; una de les meves pàtries.   Foto: Benjamín Recacha

(La versión en castellano, al final del texto en catalán)

Sóc català. Nascut a Badalona, fa cinc anys que visc a Caldes de Montbui, una vila preciosa ubicada a uns trenta quilòmetres de Barcelona. Em sento, doncs, badaloní, orgullós de ser-ho (malgrat que acabés fugint de la ciutat; no Badalona, sinó de la ciutat com a concepte), i calderí. Tinc les arrels a Andalusia i Extremadura, els llocs on van néixer els meus pares i els meus avis.

En realitat, però, tot això no té cap importància. No és cap mèrit néixer en un lloc determinat. Sóc català, és una evidència. M’agrada Catalunya. És un territori preciós, amb una riquesa humana i natural formidables. La qüestió és que em sento de molts altres territoris, on no he nascut, ni hi tinc família, ni hi he viscut mai, però que tinc la sort d’haver visitat per vacances i d’haver-me sentit com a casa, sempre.

Penso, ho sento així, de cor, que les persones som del lloc on ens sentim a gust, la qual cosa té el gran avantatge de poder ser de molts llocs alhora. Sí, podem tenir moltes pàtries, sense que el sentiment de pertinença signifiqui haver de triar. La pàtria no hauria de ser un concepte excloent. Jo sóc català per naixement i criança, però la meva pàtria és el món, o, almenys, m’agradaria que fos així. Jo em sento súbdit de les muntanyes del Pirineu Aragonès, veí de la Vall de Pineta, ciutadà de Babia (la meravellosa comarca lleonesa), habitant d’Astúries, de Galícia, de l’espectacular Cabo de Gata, de la monumental Granada, caminant de Sòria… I podria seguir, perquè sempre m’he sentit acollit i estimat arreu. També a l’estranger. No he viatjat gaire. Escòcia, Finlàndia i Jordània són les destinacions més exòtiques on he posat els peus, i a les tres tornaria encantat. Continue reading “Ciutadà del món”

Anuncios

La raó de ser del “procés” és el “procés”

Vinyeta de C. Ponsí per a ‘El Jueves’.

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

Si el “procés” fos realment un procés revolucionari no se l’hauria fet seu l’elit política de la burgesia catalana. Si això fos una revolució, el moviment independentista hauria desbordat fa molt temps l’àmbit de les institucions. Les hauria pres per la força de la raó que atorga la majoria social (si la tingués) i no perdria el temps redactant lleis trampa que no superen la mínima prova del cotó democràtica per tal de fer la impressió que tot és molt democràtic i molt transparent. Tampoc no s’esforçaria per semblar que desobeeix les institucions “opressores”, però sense acabar de fer-ho (què han d’importar les resolucions del Tribunal Constitucional a qui assegura que no li deu obediència?).

Cap revolució no la condueix el poder.

És clar que aquí ens venen la moto (i molts l’han comprat) que el “procés” és un moviment d’alliberament nacional en resposta a la intransigència d’un estat opressor. I jo això no ho compro. La població catalana està tan oprimida com la gallega, l’asturiana o l’andalusa.

És veritat que vivim en un estat d’arrel franquista, en què les estructures de poder són les mateixes que les que suportaven la dictadura. És veritat que el poder econòmic i polític espanyol estan cimentats sobre un pou sense fons ple de merda, i de víctimes del genocidi feixista. A mi no m’ha de convèncer ningú que la pudor, la injustícia i la vergonya regnants en aquest país són insuportables. Voler marxar i construir una cosa millor és d’una lògica esclafant.

Però el “procés” no va d’això. Continue reading “La raó de ser del “procés” és el “procés””

A Ítaca també maltracten l’educació pública

ILP Educació

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

Que el partit polític que, malgrat sigui en funcions, encara governa Espanya és una organització criminal ho sap tothom, fins i tot els set milions de còmplices que probablement el tornaran a votar el proper 26 de juny. Que manipulen les institucions i els poders públics a conveniència no és cap novetat, la qual cosa no significa que haguem de deixar d’indignar-nos per cada nova barrabassada.

La prohibició de les estelades a la final de la Copa del Rei és un despropòsit més en el llarg llistat d’atacs contra la llibertat d’expressió i la democràcia d’aquest govern deixeble avantatjat del dictador. A Espanya no es poden exhibir estelades en un camp de futbol, ni convocar manifestacions pacífiques, ni fotografiar policies executant desnonaments, ni fer representacions teatrals amb titelles… però sí es pot fer amb total llibertat apologia de qualsevol mena de feixisme, amb especial deferència pel franquisme i el nazisme, fins i tot projectant imatges de repugnants genocides en espais públics. Continue reading “A Ítaca també maltracten l’educació pública”

La funció arriba al desenllaç / La función llega al desenlace

Mas retallades

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

Catalunya està pendent de la decisió d’una assemblea de poc més de 3.500 persones, que votaran diumenge si Artur Mas reedita la presidència del Govern de la Generalitat o si anem a noves eleccions autonòmiques, nacionals, (re)plebiscitàries, o com vulgueu batejar-les.

Perquè al cap i a la fi, per molta decoració que hi vulguin posar uns i altres, per molts ingredients que hi vulguin afegir, la negociació entre Junts pel sí i la CUP no és més que teatre. Una funció que dura ja tres mesos i en què l’únic que veritablement importa és si el messies convergent prorrogarà la seva estada al palau de la plaça Sant Jaume.

Era evident, se sabia des de la nit del 27 de setembre, que Convergència mai proposaria un candidat alternatiu. Conservar la presidència en una llista conjunta va ser la condició irrenunciable per avançar les eleccions, el gripau que es va empassar ERC (certament, la lleialtat dels republicans està sent encomiable) en el camí cap a la independència. Continue reading “La funció arriba al desenllaç / La función llega al desenlace”

El tacticisme de CDC vs la coherència de les CUP

http://elecciones.elperiodico.com/resultados/autonomicas/2015/catalunya/?_ga=1.90378394.1893199323.1400843762
http://elecciones.elperiodico.com/resultados/autonomicas/2015/catalunya/?_ga=1.90378394.1893199323.1400843762

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

Què podrà més: la coherència de les CUP o les pressions de CDC per què Artur Mas lideri el procés que ha de portar a la independència de Catalunya? Aquesta nit en què l’independentisme ha assolit una victòria inapel·lable, l’únic dubte (i quin tros de dubte) és saber si Junts pel sí (CDC + ERC) aconseguirà formar govern d’acord amb el full de ruta amb què es presentava a les eleccions, és a dir, amb en Mas al capdavant.

El cap de llista de les CUP, Antonio Baños, ha afirmat sense embuts que no l’investiran president. Junts pel sí, que ha obtingut 62 escons, queda a sis de la majoria absoluta, que assoliria amb escreix sumant-hi els deu diputats de la formació d’esquerres radical i anticapitalista. En qualsevol cas, necessiten almenys el suport d’un diputat per investir-lo en una segona votació al Parlament.

És a dir, l’independentisme té la majoria d’escons necessària per iniciar el camí cap a la declaració unilateral de l’Estat Català, però l’obstacle del candidat a la presidència podria paralitzar el procés.

Artur Mas és tot un expert en supervivència. Quan semblava que Convergència perdia suports a tota màquina en benefici d’Esquerra, va aconseguir que els republicans acceptessin una llista conjunta liderada per ell (des del quart lloc) com a condició indispensable per convocar les eleccions anticipades que havien d’esdevenir el plebiscit que l’Estat Espanyol no havia permès dur a terme en forma de referèndum. Les CUP, a les antípodes de la dreta catalana, van renunciar a formar-hi part. Continue reading “El tacticisme de CDC vs la coherència de les CUP”

Fer la revolució de bracet del poder / Hacer la revolución de la mano del poder

Artur Mas independentista

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

No sóc independentista, ni nacionalista. No tinc sentiments patriòtics. No els tinc respecte a Catalunya, però tampoc cap a Espanya. No sóc patriota, no entenc que hi hagi tanta gent que s’emociona amb un tros de tela de colors i un himne. No sento més estima per un català o un espanyol pel simple fet de ser-ho que la que pugui sentir per qualsevol persona del lloc més recòndit del món. Em posa malalt sentir coses com “primer els d’aquí” com a justificació a per què no hauríem de ser solidaris amb, per exemple, les persones que fugen de les guerres o la pobresa.

Sempre he pensat que l’origen de tots els mals que pateix (i provoca) l’ésser humà és el comportament aldeà. Ens comportem com a aldeans, com a subjectes individuals agrupats en petites comunitats desconnectades de la resta, no com a espècie. No vull dir amb això que les particularitats, els fets diferencials, els trets culturals, siguin dolents. Ni molt menys. El problema és quan percebem els trets culturals del altres com a amenaces, quan ens entestem a considerar allò nostre com a millor que la resta i ho justifiquem amb el menyspreu, la desqualificació i, fins i tot, la imposició. D’exemples n’hi ha milers al llarg de la història.

Suposo que és una qüestió genètica: els humans necessitem sentir-nos part d’alguna cosa que es contraposi a altres coses. El sentiment de pertinença deu omplir un buit que d’altra manera ens costaria massa d’alimentar.

Tinc amics independentistes, molts dels quals ho són ara però ni s’ho plantejaven fa només cinc o sis anys. Ja he escrit sobre el tema i crec que les raons d’aquest procés són òbvies: les polítiques de menyspreu cap a Catalunya que s’han dut a terme des del govern central, per part del PE (anteriorment PSOE) i, sobretot, el PP, la principal i més efectiva fàbrica d’independentistes del món. Continue reading “Fer la revolució de bracet del poder / Hacer la revolución de la mano del poder”