Junts per Convergència

http://elecciones.elperiodico.com/resultados/autonomicas/2015/catalunya/?_ga=1.90378394.1893199323.1400843762

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

Què podrà més: la coherència de les CUP o les pressions de CDC per què Artur Mas lideri el procés que ha de portar a la independència de Catalunya? Aquesta nit en què l’independentisme ha assolit una victòria inapel·lable, l’únic dubte (i quin tros de dubte) és saber si Junts pel sí (CDC + ERC) aconseguirà formar govern d’acord amb el full de ruta amb què es presentava a les eleccions, és a dir, amb en Mas al capdavant.

El cap de llista de les CUP, Antonio Baños, ha afirmat sense embuts que no l’investiran president. Junts pel sí, que ha obtingut 62 escons, queda a sis de la majoria absoluta, que assoliria amb escreix sumant-hi els deu diputats de la formació d’esquerres radical i anticapitalista. En qualsevol cas, necessiten almenys el suport d’un diputat per investir-lo en una segona votació al Parlament.

És a dir, l’independentisme té la majoria d’escons necessària per iniciar el camí cap a la declaració unilateral de l’Estat Català, però l’obstacle del candidat a la presidència podria paralitzar el procés.

Artur Mas és tot un expert en supervivència. Quan semblava que Convergència perdia suports a tota màquina en benefici d’Esquerra, va aconseguir que els republicans acceptessin una llista conjunta liderada per ell (des del quart lloc) com a condició indispensable per convocar les eleccions anticipades que havien d’esdevenir el plebiscit que l’Estat Espanyol no havia permès dur a terme en forma de referèndum. Les CUP, a les antípodes de la dreta catalana, van renunciar a formar-hi part. Seguir leyendo «El tacticisme de CDC vs la coherència de les CUP» →

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

No sóc independentista, ni nacionalista. No tinc sentiments patriòtics. No els tinc respecte a Catalunya, però tampoc cap a Espanya. No sóc patriota, no entenc que hi hagi tanta gent que s’emociona amb un tros de tela de colors i un himne. No sento més estima per un català o un espanyol pel simple fet de ser-ho que la que pugui sentir per qualsevol persona del lloc més recòndit del món. Em posa malalt sentir coses com “primer els d’aquí” com a justificació a per què no hauríem de ser solidaris amb, per exemple, les persones que fugen de les guerres o la pobresa.

Sempre he pensat que l’origen de tots els mals que pateix (i provoca) l’ésser humà és el comportament aldeà. Ens comportem com a aldeans, com a subjectes individuals agrupats en petites comunitats desconnectades de la resta, no com a espècie. No vull dir amb això que les particularitats, els fets diferencials, els trets culturals, siguin dolents. Ni molt menys. El problema és quan percebem els trets culturals del altres com a amenaces, quan ens entestem a considerar allò nostre com a millor que la resta i ho justifiquem amb el menyspreu, la desqualificació i, fins i tot, la imposició. D’exemples n’hi ha milers al llarg de la història.

Suposo que és una qüestió genètica: els humans necessitem sentir-nos part d’alguna cosa que es contraposi a altres coses. El sentiment de pertinença deu omplir un buit que d’altra manera ens costaria massa d’alimentar.

Tinc amics independentistes, molts dels quals ho són ara però ni s’ho plantejaven fa només cinc o sis anys. Ja he escrit sobre el tema i crec que les raons d’aquest procés són òbvies: les polítiques de menyspreu cap a Catalunya que s’han dut a terme des del govern central, per part del PE (anteriorment PSOE) i, sobretot, el PP, la principal i més efectiva fàbrica d’independentistes del món. Seguir leyendo «Fer la revolució de bracet del poder / Hacer la revolución de la mano del poder» →