Pretòria, Mercuri, el cas Palau, el cas Pallerols, el de les ITV, els escàndols a la sanitat catalana i el desviament de diners recaptats per La Marató de TV3 que denuncia la revista ‘Cafè amb llet’, silenciats pels mitjans oficialistes i oficials… Aquests són només alguns dels casos de corrupció que hem de suportar els catalans i catalanes, la gent honesta, treballadora, patidora de mena, la gent a la qual els (presumptes, sempre presumptes, és clar) protagonistes d’aquests «incidents» ens demanen esforços i comprensió per superar la crisi. I només em centro en els «incidents» que passen a Catalunya, perquè si ens posem a mirar els de la resta d’Espanya directament és per tallar-se les venes.

Per què recordo la corrupció catalana ara? Molt senzill. Ahir el Parlament aprovava la resolució que dóna el tret de sortida al procés sobiranista, que ha de concloure amb una consulta sobre el dret a decidir. És a dir, els catalans i catalanes suposadament decidirem si volem continuar sotmesos a l’Estat Espanyol o si preferim encetar un nou camí com a Estat independent dintre d’Europa. Això és el que els nostres polítics, sempre honestos, nets com una patena, paladins de la vocació de servei, que tantes hores dediquen en benefici de la societat, ens estan venent.

Dret a decidir, sobirania, procés democràtic, Estat propi, independència, federalisme, mandat de la ciutadania… Són paraules i expressions que fa mesos que escoltem a diari. L’escanyament econòmic a què el govern central està sotmetent Catalunya ha accelerat els esdeveniments, i ara sembla inqüestionable que una majoria de la població votaria a favor de la independència… Segur?

Jo no ho tinc tan clar. Reconec que durant un temps vaig flirtejar amb el sí, però ha arribat un moment en què m’he afartat de sentir tantes paraules, d’assistir a un debat estèril basat en la por (sobretot impulsat des de les posicions unionistes), mentre la realitat quotidiana s’entesta a demostrar-nos que la gent cada cop ho està passant pitjor. I què fan els governants? Doncs continuar discutint. Que l’Estat propi permetria millorar les condicions de vida dels catalans i catalanes? Probablement. Però és que mentre parlem d’això, la realitat no només s’entesta a mostrar-nos nous desnonaments, l’augment indecent de l’atur i les retallades neoliberals dels serveis públics bàsics, sinó que, a més, ens destapa continus casos de corrupció que esquitxen a aquells que ens diuen què bo o què dolent seria per a Catalunya marxar d’Espanya.

Prou. Si hem de fer aquest camí cap a la independència, fem-lo bé. Comencem pel principi, i el principi només pot ser netejar a fons tota la merda que amaguen els partits polítics catalans. Prou de comissions, prou de conxorxes empresarials, prou de clientelisme, prou de mirar primer i sovint exclusivament pels interessos propis, prou d’aquella vergonyosa expressió «aquest no és dels nostres». A continuació caldrà redactar una constitució que garanteixi, per sobre de tot, l’Estat social del benestar, en què l’educació i la sanitat públiques i de qualitat, i no la bandera ni el sentiment patriòtic, siguin el pilar bàsic sobre el qual construir un país del qual ens puguem sentir orgullosos.

Jo no sóc ni nacionalista ni independentista. Tan de bo aquest procés es pugués dur a terme a nivell de tota Espanya. Però, sincerament, les clavegueres de l’Estat estan tan plenes de merda que se’m fa molt difícil pensar que algun dia es puguin arribar a netejar. Això sí, mentre la política catalana continuï amagant o menystenint la corrupció, a mi que no em busquin per a consultes sobre l’Estat propi. No penso legitimar un nou Estat gestionat per corruptes que en lloc de tenir nacionalitat espanyola podran «fardar» de catalanitat.