(La versión en castellano, a continuación de la catalana)
A Catalunya vivim una situació ben curiosa i empipadora (per a mi ho és): des que va esclatar la fal·lera “processista”, allà per 2012, el panorama comunicatiu pràcticament s’ha tornat monotemàtic i han desaparegut del primer nivell informatiu totes aquelles qüestions que no tenen a veure d’una manera directa amb el procés per la independència. Paral·lelament, i no per casualitat, la conflictivitat social ha caigut en picat, o almenys ho ha fet la percepció que tenia al respecte el ciutadà comú. És a dir, totes aquelles reivindicacions socials que amenaçaven amb esdevenir multitudinàries i, qui sap, potser provocar un veritable canvi de sistema, han cedit el protagonisme al conflicte identitari.
El problema és que les causes de la conflictivitat, lluny de desaparèixer, s’han anat accentuant, i la paràlisi de les institucions pel que fa a l’enfrontament amb els problemes quotidians hauria de fer avergonyir a molta gent que, independentment de les banderes que enarbori, s’autodenomina progressista i d’esquerres. Seguir leyendo «Compromís social i autogestió com a resposta a la insensibilitat institucional»
la recacha 